• 1

Eleccions FCE 2019 - Junta Directiva i Estaments

 

Finalitzat el procés d'elecció de nou President i Junta Directiva i de representants dels estaments, la junta electoral ha proclamat el senyor Miquel Ojeda Ciurana  com a Presidentde la Federació Catalana d’Esgrima, encapçalant la nova Junta Directiva formada per les següents persones:

  • Arnau Cabrera Gendre
  • Carlos Bello Alavedra
  • Marina Roncal Borrego
  • Maria Jaqueline Da Costa Machado
  • Luis Alemany Blasco
  • Ignacio Amiguet Hernández
  • Raúl Benítez Iglesias
  • Tomas Testor Schnell
  • Elisabeth Sala Breton

 

 

També, han estat proclamats com a Membres de l’Assemblea General d’aquesta Federació, en representació dels diferents estaments:

  • Lucas Casanova García, per l’estament de tiradors.
  • Xavier Padilla Pujol, per l’estament d’àrbitres.
  • Joan Ramon Arcarons, per l’estament de tècnics.

Eugeni Gavaldà: “Vull saber si puc anar a uns Jocs Olímpics”

Va provar tots els esports possibles però cap li convencia, fins que l’esgrima es va topar en el seu camí. “Per mi l’esgrima tenia alguna cosa que em suscitava més interès que la resta d’activitats. Tenia la part física però també la part d’enganyar a l’altre, de ser més intel·ligent”. Eugeni Gavaldà (Amposta, 1996) va iniciar-se en el nostre esport gràcies a Fidel i des de llavors no s’ha aturat. 

Aviat, al 2009, va començar a entrenar-se al centre d’alta tecnificació d’Amposta i amb 18 anys va fer el salt a Madrid, des d’on apunta a les olimpíades amb força mentre estudia enginyeria de telecomunicacions. L’oportunitat li va arribar en el millor moment, en un punt “on volia deixar-ho per falta de ganes”  i va canviar el seu dia a dia fins al punt que ara no sabria viure sense la seva intensa rutina.

El seu dia comença a les 7 del matí, a les 8 ja està entrenant, o estudiant, depenent de la jornada. D’11h a 13h disposa d’un segon entrenament si s’ha perdut el primer per estudis i a les 17h hi torna després de dinar, reposar i fer tot allò necessari per seguir traient-se la carrera sense dificultat. Els estudis són importants per ell ja que és conscient de que “l’esgrima no és un esport com el futbol que t’assegura la jubilació” però no oblida que està en els millors anys per créixer i s’ho pren amb calma mentre apunta a la seva millora per assolir el seu principal objectiu a llarg termini, uns Jocs Olímpics.

“Potser algun dia vaig poder pensar que seria Tokio 2020 però ara ho veig impossible per això miraré cap a Paris 2024 o fins i tot 2028”, explica quan se li pregunta per les possibilitats de veure’l aviat a la delegació olímpica. En quant al moment idoni recorda que l’esport “és com quan fas un examen, quan en fas molts acabes aprovant-los. Aquí, quan et veus capaç de fer final de vuit o medalles en gairebé tots els campionats ja saps que estàs dalt de tot”.

Per això segueix entrenant i competit amb força. “Vull saber si puc anar-hi o no, a mitges no em vull quedar”, assegura mentre demostra el seu inconformisme i recorda que “una vegada als jocs el següent somni seria guanyar-los, tot i que sigui difícil”. Aquest inconformisme unit a la seva tenacitat i esforç l’han fet gaudir de grans moments. Recorda amb especial il·lusió els dos últims ors però encara més el Campionat d’Espanya per equips aconseguit amb el seu club, el Sala d’esgrima Amposta, ja que va servir perquè la seva entitat fes història. La va ser el seu club i la segueix fent ell. Va formar part de l’equip que va alçar-se campió de la Copa del Món a Bratislava i ja fa molts anys que s’ha convertit 

Laia Vila: "Anar als JJOO seria la recompensa a molts anys d'esforç"

“Des de que em vaig mudar a Madrid per entrenar-me, el meu objectiu principal sempre han estat els Jocs Olímpics de Tokio 2020”. Parla Laia Vila Vijajuna (Barcelona, 1990) entre entrenament i entrenament. Ja fa mesos que la seva vida ha donat un canvi radical en el que la fita olímpica apareix a l’horitzó.

“Crec que aquest es el somni de qualsevol esportista en algun moment de la seva vida esportiva”. El seu a hores d’ara. Aquest any només li queda una copa del Món individual, una altra per equips, un Gran Prix individual, l’Europeu i el Mundial. Però l’any que ve seguirà sumant en unes altres cuatre copes del món (individuals i per equips) i en un darrer Gran Prix individual. Després, haurà d’esperar per veure si el seu equip s’ha classificat. En aquest cas, si l’entrenador la selecciona, tindrem a una esgrimista catalana en l’expedició olímpica de l’equip nacional.

“Anar-hi seria la recompensa a molts anys d’esforç i lluny de la família. La recompensa a tots els esforços que marcar suposa, tant a nivell esportiu, acadèmic com emocional. A part d’una experiència única que no està a l’abast de tots els esportistes”, reflexiona la tiradora del SAM mentre afegeix que el repte de classificar-se per a Tokio 2020 li està suposant “molt entrenament, molts canvis a nivell físic, nutricional i psicològic”. Res que no es pugui combatre amb ganes i la satisfacció de saber que si no ho aconsegueix “no sigui per no haver-ho intentat tot”.

RUTINA DE CAMPIONA

L’esgrima va a aparèixer en el dia de la Laia gràcies al saló de la infància i al SAM. Va començar entrenant dos dies fins que va decidir comentar a exercitar-se tres jornades a la setmana. Va ser llavors quan es va adonar que tot esforç té els seus resultats ja que va començar a encadenar èxit rere èxit (cinc Campionats d'Espanya, sisena al Campionat d'Europa per equips 2017, Cinquena al Campionat d'Europa per equips 2018, 12ª Jocs Europeus Baku 2015…).

Per això, ara afronta afronta el repte olímpic amb la mateixa recepta. Entrenar, entrenar i entrenar. “Aquest any he decidit apostar tot a una sola carta. Només entreno i així puc dedicar-me única i exclusivament a l'esgrima i tot i així em queden molt poques hores al dia per a mi”.

El seu dia comença a les 6.15h del matí, quan sona el despertador. De 7.45h a 10.45h realitza assalts, classes d'esgrima i desplaçaments, cosa que completa amb preparació física d’11.00h a 12.30h. El break per dinar aleshores és més que necessari però a les 15.30h hi torna amb més assalts fins les 17.30h. Després d’aquests intens dia, a  les 22.30h ja és a dormir.

Per sort, la relació amb les companyes d’equip és més que bona. “Ens coneixem des de que tenim 14 anys i hem crescut juntes. Sabem les manies de cadascuna, quan és el millor moment per parlar, quan no. Som com una petita família, cosa que es super important perquè quan alguna estigui passant per un mal moment les altres tiraran d’ella per ajudar-la i ajudar l’equip tant dins com fora de la pista”, ens explica.

Aquesta relació quasi fraternal amb les seves companyes també és important per assolir el seu objectiu ja que  és menys difícil classificar-te per als Jocs Olímpics per equips. “Per anar a Tokio a nivell individual hauria d’estar entre les 10 primeres del ránking internacional i estic la número 54 i tinc dues companyes davant meu”. Per tant, l’equip, ara mateix, ho és tot per la Laia. Com ho és l’esgrima, que ha format part de la seva vida des de ben petita i l’ha ajudat a créixer lluny de casa.

 

 

Oriol Farré i Roger García-Alzorriz, dos trajectòries asimètriques

Són totalment diferents. La personalitat d’un no té a veure amb la de l’altre. Molt menys l’arma emprada per enlluernar el món de l’esgrima. Però ja fa temps que les seves vides semblen estar destinades a creuar-se, dins i fora de les pistes. Oriol Farré (Barcelona 1998)i Roger García-Alzorriz (Barcelona, 1997) entaulen una conversa creuada després de proclamar-se campions d’Espanya universitaris. El primer estudia Ciències Biomèdiques a la UAB mentre segueix entrenant i competint. El segon, ultima els seu grau en enginyeria de tecnologies i serveis de la telecomunicació.

Perquè i quan decidiu començar a practicar esgrima?

Oriol: Jo vaig començar a fer-ne quan tenia 10 anys perquè el meu cosí gran, l’Adrià Serra en feia i jo, que volia practicar algun esport, no sabia quin. Per això, després de veure’l a ell, vaig decidir apuntar-me a l’Esgrima Hongaresa de Badalona (EHB), que en aquell moment tenia la sala en un poliesportiu just davant de casa meva. 

Roger: Doncs jo realment no sé perquè vaig començar a fer esgrima però era un esport que m’agradava i un dia, a la festa major de Sarrià, vaig veure una exhibició que organitzava el SAM i vaig acostar-me a provar-ho. I, a base d’insistir, els meus pares em van acabar apuntant. Llavors tenia 11 anys i encara no he parat.

Vau començar gairebé amb la mateixa edat però la vostra trajectòria ha estat molt diferent. Com la resumiríeu, amb què us quedeu de tot aquest temps?

Oriol: Al principi jo vaig començar participant a competicions de club i a nivell català però quan tenia 14 anys vaig donar el salt a les nacionals. Va ser en el segon any de la categoria júnior (20 anys) quan vaig començar a participar en alguna copa del món.  Quan vaig començar el batxillerat em va sorgir l’opció d’anar al CAR de Sant Cugat, on vaig estar els dos anys de batxillerat i el primer d’universitat. Aquella és l’època en la que més he entrenat, ho feia cada mati i gairebé cada tarda, un ritme que es va reduir quan vaig abandonar el centre. Si hagués de destacar alguna de les medalles que he assolit em quedaria amb la primera que vaig aconseguir en un campionat d’Espanya individual pel calor emocional que té aquell resultat. Va ser el bronze que em vaig penjar l’últim any de cadet. Després, el bronze aconseguit la temporada passada al campionat d’Espanya sots-23 també és especial perquè em va obrir les portes del campionat d’Europa disputat a Yerevan (Armènia), on vaig quedar en novena posició per equips. I, sens dubte  l’or aconseguí recentment al campionat d’Espanya universitari.

Roger: La meva vida a l’esgrima va canviar quan portava 3-4 mesos entrenant. Llavors, vaig guanyar la primera Lliga catalana i el meu metre Eddy Manucu em va dir que canvies els dies d’entrenament per millorar. Li vaig fer cas i vaig anar creixement fins entrar a la Blume. Aquell any (2012) el guardo amb especial record ja que, entre d’altres objectius, vaig guanyar el campionat d’Espanya M15 individual i el SAM va guanyar la Copa del Rei, en la que vaig poder ajudar participant en tots els campionats d’Espanya per equips (M15, cadet, junior i absolut). A més, vaig finalitzar 12è en una prova internacional cadet a Viena. Estant al CAR vaig quedar tercer als campionats del Mediterrani Junior i  11è d’Europa per equips. Ara, compaginant esport i universitat he pogut quedar sots-campió d’Espanya sènior i tercer al trofeu internacional Sabadell sots-23. A més, aquest any m’he col·locat novè del rànking europeu sot-s23 i he guanyat el campionat d’Espanya universitari.

Del que es desprèn de les vostres paraules i veient que teniu una trajectòria diferent però asimètrica en el temps, entenc que us coneixeu.

Oriol: I tant, ens vam conèixer a les nostres respectives etapes al CAR, on vam coincidir i vam establir una bona amistat.

Roger: Ens coneixem força bé! Com diu l’Oriol, vam coincidir uns anys al CAR i vam crear una relació bastant estreta que encara perdura.

Heu compartit entrenaments i/o competicions?

Oriol: Si, quan entrenàvem al CAR fèiem els entrenaments físics i de natació dels dilluns junts amb el mestre Eddy Manucu. A més, hem fet uns quants viatges junts als campionats d’Espanya.

Roger: Hem compartit tots aquells entrenaments comuns al CAR de les dues armes com la preparació física (natació, atletisme i gimnàs) i algun desplaçament. 

Després de compartir tant, com us definiríeu l’un a l’altre?

Oriol: En Roger és un fora de sèrie, té molt talent per aquest esport i és capaç de destacar no només en floret sinó també quan ha tirat en competicions d’espasa. A més, és una gran persona i té un sentit de l’humor molt semblant al meu, amb la qual cosa sempre es divertit passar una estona junts.

Roger: L’Oriol és un noi molt trempat amb qui saps que sempre t’ho passaràs molt bé. Un jove intel·ligent i hàbil que ho dona tot a la pista. Molt respectuós amb l’adversari i amb un gran talent.

Us canviaríeu l’arma mútuament?

Oriol: Podríem provar-ho algun dia. De fet, em sembla recordar que hem tirat un assalt de sabre i algun dia també algun de floret. Va ser divertit.

Roger: Molt em temo que em quedo amb el floret però si que és veritat que els dos hem provat i tirat les altres armes i ens ho hem passat molt bé. Cada arma té la seva gràcia i val la pena provar-les totes.

Parlem dels Campionats Universitaris, quina ha estat la vostra trajectòria?

Oriol (UAB): Jo he participat als tres últims campionats d’Espanya. Als dos primers vaig aconseguir la medalla de bronze i aquest any, després de quatre assalts d’eliminatòria directa, em vaig proclamar campió d’Espanya universitari guanyant a la final a un tirador de gran nivell com és l’Andrés Hernández del CEM de Madrid.

Roger (UPC): En el meu cas he participat en un total de tres campionats d’Espanya. En el primer vaig quedar tercer al no poder vèncer per un ajustat 15 a 14 a Guillermo Delbergue. Dos anys més tard vaig quedar sots-campió i finalment aquest any m’he penjat l’or.

Com va sorgir la possibilitat de disputar uns campionats universitaris?

Oriol: El primer any d’universitat vaig anar a parlar amb el servei d’esports per poder-hi participar. Els dos anys següents, com ja em coneixien, no va ser gaire complicat el tràmit.

Roger: La universitat es va posar en contacte amb mi ja que formo part del programa d’esports de la UPC, un programa destinat a ajudar als esportistes que estudien i competeixen a alt nivell. És un servei molt proper a tu i ja ens coneixem entre tots.

Què us deien els companys quan els explicàveu que disputaríeu aquests campionats d’esgrima?

Oriol: Els meus companys ja sabien que jo feia esgrima, primer de tot perquè a primer compaginava el CAR amb la universitat i portava la saca cada dia a classe, i segon perquè les meves xarxes socials ho denoten. Molts d’ells em van desitjar sort el dia abans de la competició. Aquell dia tenia un examen i després ja partia directament cap a València per disputar el dissabte el campionat.

Roger: Sóc una persona reservada i just abans d’agafar el tren cap a València vaig tenir un examen així que amb tanta feina poc vaig dir de la competició. Això si, en tornar em van felicitar per la medalla obtinguda.

Per acabar, definíeu-me l’esgrima amb poques paraules.

Oriol: Tècnica, rapidesa i intel·ligència. És un esport molt complet i per arribar lluny has de complir els tres requisits que acabo de mencionar, has de saber fer molt bé tots els moviments, has de pensar molt i anticipar-te a la decisió del rival, i ser ràpid en el moment d’executar cada acció.

Roger: Joc d’engany i estratègia. Has d’anar un pas per davant que el teu adversari. Com be diu l’Oriol, cal rapidesa i agilitat tant física com mental, tècnica per ser mes eficient i l’observació i anàlisi per dominar el teu adversari. 

 

 

 

 

 

Emma Fernández i l’experiència de competir contra les millors

“Vaig triar l’esgrima perquè és un esport elegant, que fomenta el respecte  i és diferent de la resta d’esports que normalment veiem per la televisió o, fins I tot, al carrer”, parla l’Emma Fernández, esgrimista del SAM i una de les catalanes que ha pogut viure des de dins el Trofeu Internacional Ciutat de Barcelona.

L’Emma va conèixer l’esgrima a l’escola Llor de Sant Boi de Llobregat. Allí, va fer un tast del que després es convertiria part del seu dia a dia. I aviat es va adonar que la seva vida sense aquest esport no era la mateixa. “Em va enganxar perquè és un esport molt tècnic i cada cop que anava a entrenar podia superar-me a mi mateixa, o almenys ho intentava”. I vaja si ho va intentar. Als seus 18 anys, ja s’ha convertit en campiona de Catalunya i s’ha endossat un critèrium d’Espanya. A més de competir contra les millors del panorama internacional al Ciutat de Barcelona.

“Participar en un torneig com aquest és una experiència única ja que davant tens a les millors del món, dones que dediquen matí i tarda a l’esgrima”, explica il·lusionada mentre no dubta en assegurar que el Ciutat de Barcelona és una competició per a gaudir. “Al final no deixa de ser un torneig més però jo m’ho passo d’allò més bé i intento superar-me a mi mateixa competint contra grans atletes”.

Perquè competicions n’hi ha moltes però cap tant especial com aquesta, que es viu a casa i contra gent de gran nivell. “Es un torneig que em motiva a seguir endavant i en el que gaudeixo molt tirant ja que puc competir contra dones amb més experiència que jo i això em fa aprendre i donar el màxim a la pista”.

Per això, l’Emma té el 8, 9 i 10 de febrer marcat al calendari. Es una data especial, però tampoc hi pensa gaire ja que  viu més del dia a dia i, mentre estudia segon de batxillerat, somnia en dedicar-se a l’esport i arribar el més lluny possible en el món de l’esgrima. Tot i que abans vol acabar els estudis i aprendre a gestionar millor el seu temps per poder seguir escalant posicions i no posar-se límits. La selecció es un somni. I ho té clar: “La constància i els bons hàbits son essencials per millorar els resultats”