• 1

Arnau Seguí: “Sent directori tècnic et sents important sense ser el protagonista”

L’habitual entre la majoria de joves es viure l’esgrima com a esportistes. Tanmateix, n’hi ha que, havent-la gaudit des de ben petits, ara la fan més gran des de l’altra banda, des del directori tècnic. Aquest es el cas de l’Arnau Seguí (Barcelona, 1996). Va començar a practicar esgrima amb 10 anys a l’Escola Itaca i aviat va abandonar el futbol per ingressar al Club d’Esgrima SAM.

Allí, va aprendre la màgia de l’esport i va anar creixent dia a dia gràcies a dos persones a les que guarda especial estima, el Dani Sánchez i el Juanjo Michavila. I potser, sense saber-ho, va ser allí mateix on va començar a cultivar la curiositat que anys més tard l’ha dut a dedicar-se a la tasca de directori tècnic. “Em dedico a això des de fa relativament poc temps (uns dos anys) i tot respon a les ganes que he tingut sempre de conèixer com funciona tot, saber què hi ha darrere, a què responen les decisions, etc.”, explica. I afegeix: “L’esgrima es un esport que m’agrada molt i el fet que aquest sigui un món tan petit m’ha permès tocar totes les branques possibles, des de directori tècnic a entrenador passant per àrbitre i esportista. L’esgrima m’ha donat coses molt boniques i em sento a gust contribuint a que el nivell sigui cada cop més alt”.

La seva missió es que es nostre esport sigui cada vegada més professional a Catalunya i entén que no hi ha millor forma de fer-lo créixer que des de dins. Per això, anima a “qualsevol persona que li agradi l’esgrima i vulgui aportar la seva part” a provar l’experiència de ser DT. També als tiradors i tiradores, ja que “al cap i a la fi tot això és per ells”.

EXPERIÈNCIES INCREÍBLES               

Ser directori tècnic ha privat a l’Arnau d’algunes coses, però també l’ha fet gaudir d’experiències inigualables. Com viatjar als Jocs Panamericans de Lima. “Ha estat increïble i des d’aquí li agraeixo al Miquel Ojeda que hagi comptat amb mi tot i el poc temps que porto exercint com a DT. El viscut allí és pràcticament el nivell més alt de directori tècnic després dels mundials i dels Jocs Olímpics. Hem estat el motor de les competicions així que no puc demanar gaire més”, argumenta mentre recorda que: “poder viatjar gràcies a l’esgrima és tot un plaer”.

Aquesta és la part bonica però, com tot en la vida, existeixen moments d’estrès,  com “quan hi ha més d’una competició en marxa”. Res que no solucioni el sentiment de sentir-se important sense ser el protagonista, el sentiment de que ets tu el que fa que la competició segueix el seu ritme natural i que tothom, tiradors i familiars, surten satisfets.

 

 

Lino: “Quan t’ho passes bé, guanyar és més fàcil”

Diuen que la passió mai s’atura. Ni en vacances. Almenys així ho entén el Lino, president de l’Amici dello Sport. Italià de naixement i català d’adopció, gaudeix de les seves vacances a Andalusia fent el que més li agrada: promocionar l’esport que omple els seus dies. “El meu treball constant és la promoció de l’esgrima, donar a conèixer-la entre els més petits, estigui on estigui”.

Ho diu i ho compleix. Parla amb els nens/es,  els obre la porta de l’esport que va conèixer l’any 1997 ja vivint a Catalunya i els fa veure que no tot és futbol. Tal com fa a través de club del que es president. “Tot i que Amici dell Sport gira principalment al voltant del futbol, hem aconseguit introduir l’esgrima com una activitat lectiva a l’escola italiana. Un cop a la setmana, un grup de nens coneix el nostre esport de primera mà. I això és molt important ja que estem tot el dia veient futbol a la televisió i ells, al conèixer un altre esport, s’omplen de curiositat”, explica.

Va crear el club per necessitat i continua al capdavant per ambició. “Vaig crear el club perquè crec que la comunitat italiana ho necessitava. Entre nosaltres sempre sortien activitats però quan marxava la persona que l’instruia aquella activitat moria i Amici dello Sport era una forma de tenir alguna cosa fixa. Ara, em serveix per seguir promocionant l’esgrima”.

Però la seva promoció no es com totes. Lino assegura tenir la seva pròpia filosofia i forma d’entendre l’esgrima. “Més que valors crec que aquest esport t’aporta la sensació de dependre de tu mateix ja que tot i tenir carències i ser no ser molt hàbil tens els teus avantatges”, reflexiona mentre explica que l’última medalla que va aconseguir al campionat d’Europa Màster li va obrir el camí a una nova forma de promocionar l’esgrima. “ Vaig anar a divertir-me i fent-ho em vaig emportar el premi. Aquesta experiència em servirà per transmetre als futurs atletes que es important guanyar però que quan t’ho passes bé tirant tot és més fàcil”.

“La gent flipava amb mi”, argumenta sorprès. I més que fliparà ja que amb 61 anys en Lino no té límits. Viu prop d’una sala d’esgrima i acostuma a entrenar-se allí. Tira, estudia, observa a les persones i intenta aprendre dels millors per guanyar quan toca. Amb aquesta forma de veure l’esgrima espera poder mantenir el ritme i ja estudia la possibilitat d’anar al mundial el pròxim mes d’octubre. L’objectiu, passar-s’ho bé i  si pot ser tornar amb una altra medalla per  a l’esgrima catalana. Perquè com ell diu: “ sóc de la Federació catalana tot i que hagi de participar amb Italia”

Aquest sentiment de pertinença a la nostra esgrima també l’ha portat a reflexionar sobre  les possibilitats de millora d’aquest esport a Catalunya. Creu que l’aparició de nous grans clubs que descentralitzin l’esgrima ajudaria a millorar la seva promoció i creixement. Com també ho fan els intercanvis multiculturals en el que ell i la es veuen implicats “Aquests intercanvis són bons per a les dues esgrimes, la d’aquí i la d’allí perquè cada país és un, món i cada cosa que adaptem d’un altre lloc ens fa aprendre”. Amb intercanvis o no, ell i la seva passió segueixen fent créixer la nostra esgrima dia a dia. 

 

 

 

Eleccions FCE 2019 - Junta Directiva i Estaments

 

Finalitzat el procés d'elecció de nou President i Junta Directiva i de representants dels estaments, la junta electoral ha proclamat el senyor Miquel Ojeda Ciurana  com a Presidentde la Federació Catalana d’Esgrima, encapçalant la nova Junta Directiva formada per les següents persones:

  • Arnau Cabrera Gendre
  • Carlos Bello Alavedra
  • Marina Roncal Borrego
  • Maria Jaqueline Da Costa Machado
  • Luis Alemany Blasco
  • Ignacio Amiguet Hernández
  • Raúl Benítez Iglesias
  • Tomas Testor Schnell
  • Elisabeth Sala Breton

 

 

També, han estat proclamats com a Membres de l’Assemblea General d’aquesta Federació, en representació dels diferents estaments:

  • Lucas Casanova García, per l’estament de tiradors.
  • Xavier Padilla Pujol, per l’estament d’àrbitres.
  • Joan Ramon Arcarons, per l’estament de tècnics.

Eugeni Gavaldà: “Vull saber si puc anar a uns Jocs Olímpics”

Va provar tots els esports possibles però cap li convencia, fins que l’esgrima es va topar en el seu camí. “Per mi l’esgrima tenia alguna cosa que em suscitava més interès que la resta d’activitats. Tenia la part física però també la part d’enganyar a l’altre, de ser més intel·ligent”. Eugeni Gavaldà (Amposta, 1996) va iniciar-se en el nostre esport gràcies a Fidel i des de llavors no s’ha aturat. 

Aviat, al 2009, va començar a entrenar-se al centre d’alta tecnificació d’Amposta i amb 18 anys va fer el salt a Madrid, des d’on apunta a les olimpíades amb força mentre estudia enginyeria de telecomunicacions. L’oportunitat li va arribar en el millor moment, en un punt “on volia deixar-ho per falta de ganes”  i va canviar el seu dia a dia fins al punt que ara no sabria viure sense la seva intensa rutina.

El seu dia comença a les 7 del matí, a les 8 ja està entrenant, o estudiant, depenent de la jornada. D’11h a 13h disposa d’un segon entrenament si s’ha perdut el primer per estudis i a les 17h hi torna després de dinar, reposar i fer tot allò necessari per seguir traient-se la carrera sense dificultat. Els estudis són importants per ell ja que és conscient de que “l’esgrima no és un esport com el futbol que t’assegura la jubilació” però no oblida que està en els millors anys per créixer i s’ho pren amb calma mentre apunta a la seva millora per assolir el seu principal objectiu a llarg termini, uns Jocs Olímpics.

“Potser algun dia vaig poder pensar que seria Tokio 2020 però ara ho veig impossible per això miraré cap a Paris 2024 o fins i tot 2028”, explica quan se li pregunta per les possibilitats de veure’l aviat a la delegació olímpica. En quant al moment idoni recorda que l’esport “és com quan fas un examen, quan en fas molts acabes aprovant-los. Aquí, quan et veus capaç de fer final de vuit o medalles en gairebé tots els campionats ja saps que estàs dalt de tot”.

Per això segueix entrenant i competit amb força. “Vull saber si puc anar-hi o no, a mitges no em vull quedar”, assegura mentre demostra el seu inconformisme i recorda que “una vegada als jocs el següent somni seria guanyar-los, tot i que sigui difícil”. Aquest inconformisme unit a la seva tenacitat i esforç l’han fet gaudir de grans moments. Recorda amb especial il·lusió els dos últims ors però encara més el Campionat d’Espanya per equips aconseguit amb el seu club, el Sala d’esgrima Amposta, ja que va servir perquè la seva entitat fes història. La va ser el seu club i la segueix fent ell. Va formar part de l’equip que va alçar-se campió de la Copa del Món a Bratislava i ja fa molts anys que s’ha convertit 

Laia Vila: "Anar als JJOO seria la recompensa a molts anys d'esforç"

“Des de que em vaig mudar a Madrid per entrenar-me, el meu objectiu principal sempre han estat els Jocs Olímpics de Tokio 2020”. Parla Laia Vila Vijajuna (Barcelona, 1990) entre entrenament i entrenament. Ja fa mesos que la seva vida ha donat un canvi radical en el que la fita olímpica apareix a l’horitzó.

“Crec que aquest es el somni de qualsevol esportista en algun moment de la seva vida esportiva”. El seu a hores d’ara. Aquest any només li queda una copa del Món individual, una altra per equips, un Gran Prix individual, l’Europeu i el Mundial. Però l’any que ve seguirà sumant en unes altres cuatre copes del món (individuals i per equips) i en un darrer Gran Prix individual. Després, haurà d’esperar per veure si el seu equip s’ha classificat. En aquest cas, si l’entrenador la selecciona, tindrem a una esgrimista catalana en l’expedició olímpica de l’equip nacional.

“Anar-hi seria la recompensa a molts anys d’esforç i lluny de la família. La recompensa a tots els esforços que marcar suposa, tant a nivell esportiu, acadèmic com emocional. A part d’una experiència única que no està a l’abast de tots els esportistes”, reflexiona la tiradora del SAM mentre afegeix que el repte de classificar-se per a Tokio 2020 li està suposant “molt entrenament, molts canvis a nivell físic, nutricional i psicològic”. Res que no es pugui combatre amb ganes i la satisfacció de saber que si no ho aconsegueix “no sigui per no haver-ho intentat tot”.

RUTINA DE CAMPIONA

L’esgrima va a aparèixer en el dia de la Laia gràcies al saló de la infància i al SAM. Va començar entrenant dos dies fins que va decidir comentar a exercitar-se tres jornades a la setmana. Va ser llavors quan es va adonar que tot esforç té els seus resultats ja que va començar a encadenar èxit rere èxit (cinc Campionats d'Espanya, sisena al Campionat d'Europa per equips 2017, Cinquena al Campionat d'Europa per equips 2018, 12ª Jocs Europeus Baku 2015…).

Per això, ara afronta afronta el repte olímpic amb la mateixa recepta. Entrenar, entrenar i entrenar. “Aquest any he decidit apostar tot a una sola carta. Només entreno i així puc dedicar-me única i exclusivament a l'esgrima i tot i així em queden molt poques hores al dia per a mi”.

El seu dia comença a les 6.15h del matí, quan sona el despertador. De 7.45h a 10.45h realitza assalts, classes d'esgrima i desplaçaments, cosa que completa amb preparació física d’11.00h a 12.30h. El break per dinar aleshores és més que necessari però a les 15.30h hi torna amb més assalts fins les 17.30h. Després d’aquests intens dia, a  les 22.30h ja és a dormir.

Per sort, la relació amb les companyes d’equip és més que bona. “Ens coneixem des de que tenim 14 anys i hem crescut juntes. Sabem les manies de cadascuna, quan és el millor moment per parlar, quan no. Som com una petita família, cosa que es super important perquè quan alguna estigui passant per un mal moment les altres tiraran d’ella per ajudar-la i ajudar l’equip tant dins com fora de la pista”, ens explica.

Aquesta relació quasi fraternal amb les seves companyes també és important per assolir el seu objectiu ja que  és menys difícil classificar-te per als Jocs Olímpics per equips. “Per anar a Tokio a nivell individual hauria d’estar entre les 10 primeres del ránking internacional i estic la número 54 i tinc dues companyes davant meu”. Per tant, l’equip, ara mateix, ho és tot per la Laia. Com ho és l’esgrima, que ha format part de la seva vida des de ben petita i l’ha ajudat a créixer lluny de casa.