• 1

Oriol Farré i Roger García-Alzorriz, dos trajectòries asimètriques

Són totalment diferents. La personalitat d’un no té a veure amb la de l’altre. Molt menys l’arma emprada per enlluernar el món de l’esgrima. Però ja fa temps que les seves vides semblen estar destinades a creuar-se, dins i fora de les pistes. Oriol Farré (Barcelona 1998)i Roger García-Alzorriz (Barcelona, 1997) entaulen una conversa creuada després de proclamar-se campions d’Espanya universitaris. El primer estudia Ciències Biomèdiques a la UAB mentre segueix entrenant i competint. El segon, ultima els seu grau en enginyeria de tecnologies i serveis de la telecomunicació.

Perquè i quan decidiu començar a practicar esgrima?

Oriol: Jo vaig començar a fer-ne quan tenia 10 anys perquè el meu cosí gran, l’Adrià Serra en feia i jo, que volia practicar algun esport, no sabia quin. Per això, després de veure’l a ell, vaig decidir apuntar-me a l’Esgrima Hongaresa de Badalona (EHB), que en aquell moment tenia la sala en un poliesportiu just davant de casa meva. 

Roger: Doncs jo realment no sé perquè vaig començar a fer esgrima però era un esport que m’agradava i un dia, a la festa major de Sarrià, vaig veure una exhibició que organitzava el SAM i vaig acostar-me a provar-ho. I, a base d’insistir, els meus pares em van acabar apuntant. Llavors tenia 11 anys i encara no he parat.

Vau començar gairebé amb la mateixa edat però la vostra trajectòria ha estat molt diferent. Com la resumiríeu, amb què us quedeu de tot aquest temps?

Oriol: Al principi jo vaig començar participant a competicions de club i a nivell català però quan tenia 14 anys vaig donar el salt a les nacionals. Va ser en el segon any de la categoria júnior (20 anys) quan vaig començar a participar en alguna copa del món.  Quan vaig començar el batxillerat em va sorgir l’opció d’anar al CAR de Sant Cugat, on vaig estar els dos anys de batxillerat i el primer d’universitat. Aquella és l’època en la que més he entrenat, ho feia cada mati i gairebé cada tarda, un ritme que es va reduir quan vaig abandonar el centre. Si hagués de destacar alguna de les medalles que he assolit em quedaria amb la primera que vaig aconseguir en un campionat d’Espanya individual pel calor emocional que té aquell resultat. Va ser el bronze que em vaig penjar l’últim any de cadet. Després, el bronze aconseguit la temporada passada al campionat d’Espanya sots-23 també és especial perquè em va obrir les portes del campionat d’Europa disputat a Yerevan (Armènia), on vaig quedar en novena posició per equips. I, sens dubte  l’or aconseguí recentment al campionat d’Espanya universitari.

Roger: La meva vida a l’esgrima va canviar quan portava 3-4 mesos entrenant. Llavors, vaig guanyar la primera Lliga catalana i el meu metre Eddy Manucu em va dir que canvies els dies d’entrenament per millorar. Li vaig fer cas i vaig anar creixement fins entrar a la Blume. Aquell any (2012) el guardo amb especial record ja que, entre d’altres objectius, vaig guanyar el campionat d’Espanya M15 individual i el SAM va guanyar la Copa del Rei, en la que vaig poder ajudar participant en tots els campionats d’Espanya per equips (M15, cadet, junior i absolut). A més, vaig finalitzar 12è en una prova internacional cadet a Viena. Estant al CAR vaig quedar tercer als campionats del Mediterrani Junior i  11è d’Europa per equips. Ara, compaginant esport i universitat he pogut quedar sots-campió d’Espanya sènior i tercer al trofeu internacional Sabadell sots-23. A més, aquest any m’he col·locat novè del rànking europeu sot-s23 i he guanyat el campionat d’Espanya universitari.

Del que es desprèn de les vostres paraules i veient que teniu una trajectòria diferent però asimètrica en el temps, entenc que us coneixeu.

Oriol: I tant, ens vam conèixer a les nostres respectives etapes al CAR, on vam coincidir i vam establir una bona amistat.

Roger: Ens coneixem força bé! Com diu l’Oriol, vam coincidir uns anys al CAR i vam crear una relació bastant estreta que encara perdura.

Heu compartit entrenaments i/o competicions?

Oriol: Si, quan entrenàvem al CAR fèiem els entrenaments físics i de natació dels dilluns junts amb el mestre Eddy Manucu. A més, hem fet uns quants viatges junts als campionats d’Espanya.

Roger: Hem compartit tots aquells entrenaments comuns al CAR de les dues armes com la preparació física (natació, atletisme i gimnàs) i algun desplaçament. 

Després de compartir tant, com us definiríeu l’un a l’altre?

Oriol: En Roger és un fora de sèrie, té molt talent per aquest esport i és capaç de destacar no només en floret sinó també quan ha tirat en competicions d’espasa. A més, és una gran persona i té un sentit de l’humor molt semblant al meu, amb la qual cosa sempre es divertit passar una estona junts.

Roger: L’Oriol és un noi molt trempat amb qui saps que sempre t’ho passaràs molt bé. Un jove intel·ligent i hàbil que ho dona tot a la pista. Molt respectuós amb l’adversari i amb un gran talent.

Us canviaríeu l’arma mútuament?

Oriol: Podríem provar-ho algun dia. De fet, em sembla recordar que hem tirat un assalt de sabre i algun dia també algun de floret. Va ser divertit.

Roger: Molt em temo que em quedo amb el floret però si que és veritat que els dos hem provat i tirat les altres armes i ens ho hem passat molt bé. Cada arma té la seva gràcia i val la pena provar-les totes.

Parlem dels Campionats Universitaris, quina ha estat la vostra trajectòria?

Oriol (UAB): Jo he participat als tres últims campionats d’Espanya. Als dos primers vaig aconseguir la medalla de bronze i aquest any, després de quatre assalts d’eliminatòria directa, em vaig proclamar campió d’Espanya universitari guanyant a la final a un tirador de gran nivell com és l’Andrés Hernández del CEM de Madrid.

Roger (UPC): En el meu cas he participat en un total de tres campionats d’Espanya. En el primer vaig quedar tercer al no poder vèncer per un ajustat 15 a 14 a Guillermo Delbergue. Dos anys més tard vaig quedar sots-campió i finalment aquest any m’he penjat l’or.

Com va sorgir la possibilitat de disputar uns campionats universitaris?

Oriol: El primer any d’universitat vaig anar a parlar amb el servei d’esports per poder-hi participar. Els dos anys següents, com ja em coneixien, no va ser gaire complicat el tràmit.

Roger: La universitat es va posar en contacte amb mi ja que formo part del programa d’esports de la UPC, un programa destinat a ajudar als esportistes que estudien i competeixen a alt nivell. És un servei molt proper a tu i ja ens coneixem entre tots.

Què us deien els companys quan els explicàveu que disputaríeu aquests campionats d’esgrima?

Oriol: Els meus companys ja sabien que jo feia esgrima, primer de tot perquè a primer compaginava el CAR amb la universitat i portava la saca cada dia a classe, i segon perquè les meves xarxes socials ho denoten. Molts d’ells em van desitjar sort el dia abans de la competició. Aquell dia tenia un examen i després ja partia directament cap a València per disputar el dissabte el campionat.

Roger: Sóc una persona reservada i just abans d’agafar el tren cap a València vaig tenir un examen així que amb tanta feina poc vaig dir de la competició. Això si, en tornar em van felicitar per la medalla obtinguda.

Per acabar, definíeu-me l’esgrima amb poques paraules.

Oriol: Tècnica, rapidesa i intel·ligència. És un esport molt complet i per arribar lluny has de complir els tres requisits que acabo de mencionar, has de saber fer molt bé tots els moviments, has de pensar molt i anticipar-te a la decisió del rival, i ser ràpid en el moment d’executar cada acció.

Roger: Joc d’engany i estratègia. Has d’anar un pas per davant que el teu adversari. Com be diu l’Oriol, cal rapidesa i agilitat tant física com mental, tècnica per ser mes eficient i l’observació i anàlisi per dominar el teu adversari. 

 

 

 

 

 

Emma Fernández i l’experiència de competir contra les millors

“Vaig triar l’esgrima perquè és un esport elegant, que fomenta el respecte  i és diferent de la resta d’esports que normalment veiem per la televisió o, fins I tot, al carrer”, parla l’Emma Fernández, esgrimista del SAM i una de les catalanes que ha pogut viure des de dins el Trofeu Internacional Ciutat de Barcelona.

L’Emma va conèixer l’esgrima a l’escola Llor de Sant Boi de Llobregat. Allí, va fer un tast del que després es convertiria part del seu dia a dia. I aviat es va adonar que la seva vida sense aquest esport no era la mateixa. “Em va enganxar perquè és un esport molt tècnic i cada cop que anava a entrenar podia superar-me a mi mateixa, o almenys ho intentava”. I vaja si ho va intentar. Als seus 18 anys, ja s’ha convertit en campiona de Catalunya i s’ha endossat un critèrium d’Espanya. A més de competir contra les millors del panorama internacional al Ciutat de Barcelona.

“Participar en un torneig com aquest és una experiència única ja que davant tens a les millors del món, dones que dediquen matí i tarda a l’esgrima”, explica il·lusionada mentre no dubta en assegurar que el Ciutat de Barcelona és una competició per a gaudir. “Al final no deixa de ser un torneig més però jo m’ho passo d’allò més bé i intento superar-me a mi mateixa competint contra grans atletes”.

Perquè competicions n’hi ha moltes però cap tant especial com aquesta, que es viu a casa i contra gent de gran nivell. “Es un torneig que em motiva a seguir endavant i en el que gaudeixo molt tirant ja que puc competir contra dones amb més experiència que jo i això em fa aprendre i donar el màxim a la pista”.

Per això, l’Emma té el 8, 9 i 10 de febrer marcat al calendari. Es una data especial, però tampoc hi pensa gaire ja que  viu més del dia a dia i, mentre estudia segon de batxillerat, somnia en dedicar-se a l’esport i arribar el més lluny possible en el món de l’esgrima. Tot i que abans vol acabar els estudis i aprendre a gestionar millor el seu temps per poder seguir escalant posicions i no posar-se límits. La selecció es un somni. I ho té clar: “La constància i els bons hàbits son essencials per millorar els resultats”

 

 

Àngel Fabregat, del talent als somnis

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Fa un temps que l’Àngel Fabregat (Amposta, 1996) viu fora de casa. Des de que va decidir que el camí als seus somnis passaven per Madrid i el Centre d’Alt Rendiment. Allí, estudia, entrena i agafa els vols que l’apropen al que més l’agrada: la competició. De fet, parlar amb ell per concertar una entrevista es contacta-lo a través WhatsApp i que ens contesti des d’Itàlia, on porta dies formant part d’una de les habituals concentracions de l’equip nacional.

Aquest jove ampostí va endinsar-se al món de l’esgrima quan tenia 5 anys. No va ser una decisió pròpia, ni molt menys. Els seus pares, sabent l’important que és educar a través dels valors de l’esport, van creure necessari apuntar-lo a una activitat extraescolar. Llavors, van pensar en el fill d’un dels seus amics, que practicava esgrima. I van apuntar a l’Àngel, que va començar a entrenar-se sense saber ben bé on s’estava endinsant però que aviat va descobrir un món que li ha canviat la vida.

Allí, als entrenaments del poble, va fer amics, va passar-s’ho d’allò més bé i va descobrir que li encantava competir. Va ser llavors quan va decidir incrementar les seves hores d’entrenament. I, anys més tard, aquesta dedicació ha tingut els seus fruits. No només perquè ara viu a un Centre d’Alt Rendiment i forma part de la selecció espanyola. Si no també pels trofeus que ha deixat pel camí.

Amb tan sols 22 anys es campió d’Espanya en diverses categories, entre elles les d’absolut individual i per equips. I ha sabut aprofitar com ningú la finestra mundial que li ha ofert l’esgrima. Després de disputar diverses competicions internacionals, es subcampió mundial júnior, tercer classificat d’Europa de la mateixa categoria i subcampió continental sub-23 per equips. A nivell individual, ha arribat a diverses finals a 8 de copes i campionats del món i d’Europa. I té en la Copa del Món de Colmar la seva màxima fita, una plata mundial.

Ara, des d’Itàlia s’entrena amb la intenció de fer un bon paper a les copes del món sènior i poder classificar-se per als propers campionats mundials i d’Europa. Pensa a curt termini perquè el llarg no l’interessa, prefereix anar temporada a temporada, any a any. Això sí, mentre estudia INEF somia, com tot esportista, en tirar en uns Jocs Olímpics. I Tokio està al tocar.

Bàrbara Ojeda, quan la passió pot amb tot

Porta tres mesos fora de casa però al SAM grans i petits la reben com sempre, amb un somriure de boca orella. Es sent estimada, fins i tot ara en la distància. I no és per a menys, ja que les instal·lacions de Reina Elisenda han estat sempre la seva segona casa. Per això, tot i marxar a Itàlia per créixer com a esportista ella ja pensa en el futur: “M’encantaria tornar i dedicar-me a entrenar als més petits del club”. Parlem de Bàrbara Ojeda, esgrimista catalana afincada a Pisa en busca d’una nova experiència esportiva.

Va endisar-se al món de l’esgrima gràcies als seus pares. De ben petita intentava imitar-los mentre entrenaven. Fins que les tardes d’assalt van deixar de ser un joc per convertir-se en una realitat. Des de llavors va començar a entrenar dur i  l’esforç va tindre la seva recompensa. Va quedar segona d’Espanya en diverses ocasiones i no es va rendir mai. Fruit d’aquesta inconformitat, l’any 2014 va pujar a l’esglaó més alt del podi espanyol. Va ser la seva fita més important, i la recorda amb il·lusió. Però com a bona esportista viu del present, i dels somnis del futur.

Aquesta és una de les raons per les quals ha marxat a Itàlia. Vol créixer com a esgrimista i creu que no hi ha millor lloc per això que en un dels països punters. Ha marxat per viure l’experiència, per poder millorar la seva tècnica i amb la il.lusió de ser triada per representar Espanya al proper preolímpic. Tanmateix, té clar que viure de l’esgrima es pràcticament impossible, per això s’ha traslladat a Pisa amb un treball sota el braç.

“Fa any i mig vaig començar a treballar a Barcelona com a enginyera electrònica. Però l’idea de marxat a Itàlia venia d’abans. Per això, quan l’entrenador d’allí em va dir que anés vaig parlar amb la meva empresa i ells em van donar la possibilitat de treballar mitja jornada a distància. I això fa, entrena matí i tarda, i fins i tot algun cap de setmana. I encara li sobra temps per treballar, viatjar a les competicions i fer vida social. “Si alguna cosa he guanyat aquests anys és flexibilitat horària”, assegura.

Està molt mes tranquil·la que l’any passat, ja que treballant mitja jornada té més temps per a l’esgrima. Precisament temps és el que creu que necessita per adaptar-se a la nova forma de fer que està aprenent a terres italianes. “Només he vist als esgrimistes de Pisa, però m’ha impressionat l’alt ritme d’entrenament, tothom va a mort i n’hi ha que s’enfada si perd un assalt al propi entrenament”. A nivell personal, es sent  molt ben acollida, feliç i  amb la voluntat de fer créixer la seva esgrima. “M’estan fent canviar moltes coses de la meva tècnica i és el que més m’està costant”. Tot i així, no canviaria res per l’experiència que està vivint.

 

La Federació Catalana, contra el dopatge

El dopatge es una de les principals lacres de l’esport. Per això la federació catalana d’esgrima ha decidit formar part d’un projecte europeu que lluita per posar-li fi a partir de l’educació.

Al projecte hi participa la federació italiana de karate, dues associacions esportives d’Itàlia que col·laboren amb la Creu Roja i una organització francesa.

Entre totes estan dissenyant un programa que té com a objectiu establir un model per combatre el dòping a mode d’article acadèmic. Aquest ha de servir per a que escoles, entrenadors, pares i esportistes tinguin coneixement de tot el que comporta el dòping i sàpiguen diferenciar les substàncies legals de les il·legals.

Per això, s’han dut a terme diverses reunions on cadascuna de les organitzacions participants ha dit la seva amb la voluntat de trobar un nexe d’unió que permeti aplicar el resultat del projecte a tots tres països. Fins al moment, s’ha creat una enquesteta que pretén saber a qui fan mes cas els atletes d’alt nivell. Si a les famílies, al president, a l’entrenador, a desconeguts o agrupacions com la Creu Roja. Els resultats de la mateixa serviran per redactar l’article final.